Toni Nogués: “de cop i volta va arribar un helicòpter, va obrir la porta i ens va començar a disparar amb una metralladora”

Toni Nogués, jugador d’hoquei professional, és un referent de l’esport a Terrassa i al món sencer. Aquí l’entrevistem per saber més d’ell.

Per Emma Guiffré, Sara Valero, Ivana Guarnizo, Adrià Riera, Òscar Corredera i Hugo Da Silva.

On et vas criar?

Vaig néixer a Terrassa, el 27 d’abril de 1945. Justament és el dia de la Mare de Déu de Montserrat.

On vas estudiar? 
Vaig estudiar a  l’escola Pia (Terrassa), era l’escola on anava quasi tothom.

Fins a quina edat vas estudiar? 
Vaig estudiar fins als divuit anys, no vaig fer cap carrera d’universitat, ja que la meva família tenia bastants locals. Al final em vaig treure el carnet de conduir i vaig començar a treballar en una fàbrica.

A quina edat vas començar a jugar a hoquei?
 Jo vaig començar a jugar a l’edat de 15-16. La categoria era Cadet.

Què és el que et va motivar a començar a jugar-lo? 
Els meus companys, en aquella època a Terrassa tothom el jugava.

Els teus pares et van secundar? 
No, el meu pare va morir quan jo tenia dos anys, llavors vaig estar amb la meva mare i vam tirar amb la família cap endavant.

Quin va ser el teu primer equip?
El meu primer i únic equip va estar el Club Esportiu Terrassa Hoquei.

A quins jocs olímpics vas participar? 
Jo vaig participar l’any de 1964 (Tòquio), després el 1968 (Mèxic) i l’any 1972 (Múnic).

Com va ser l’experiència? 
Als jocs en vam passar moltes coses, no vaig guanyar cap, però vaig quedar sisè en dues ocasions i quart en l’altre. Vaig sofrir atemptats en dues ocasions i van marcar-me la vida. En Mèxic uns ciutadans d’allà ens van voler ensenyar la ciutat i ens vam portar a una ajuntada d’estudiants amb més de 10000 persones. De cop i volta va arribar un helicòpter, va obrir la porta i ens va començar a disparar amb una metralladora. 

A Múnic es van colar en la bitlla olímpica un grup de palestins amb bombes i armes i van cometre una massacre, vaig veure com se’ls emportaven la policia, crec que els van assassinar.

Continues jugant a hoquei? 
Sí, l’any passat vaig anar a jugar a París i dimecres vaig tornar de Sud-àfrica del torneig d’Europa per majors de 70. La majoria de gent deixa de fer esport quan es fa gran, però només és una excusa. A Alemanya tenen més de 400 persones amb setanta anys per escollir, mentre que nosaltres hem pogut trobar 18 persones per la selecció.

Tens alguna afició a part de l’hoquei?
Col·lecciono moltes coses, com màquines de cosir o qualsevol cosa relacionada amb l’hoquei, m’agrada anar en bici i la fotografia.