La vida d’una colombiana: la Cecília Trujillo.

La vida d’una professora estrangera que va decidir venir a viure a Espanya.
Per Iker, Yassmine, Douae i Ikhlas.

La Cecília és una professora que fa castellà al nostre institut. És una professora molt bona en el seu treball, i és tutora de 3r C. Generalment, ens agradaria saber-ne més d’ella, perquè vull volem saber com és la vida en un altre país i que tan difícils són els estudis universitaris. 

Com va ser la teva vida a Colòmbia?

Jo vaig viure a Colòmbia fins als 23 anys. Tenia una infància molt feliç. Vivia en una casa que estava envoltada de boscos. Estava una mica de Bogotà i teníem cavalls. Anàvem a cavalls els caps de setmana. Vinc d’una família amb molts germans. Soc la petita. I era una mica la mare, podem dir. Vaig anar creixent jugant sempre al bosc, caminant, inventant històries. I jugava molt sola perquè els meus germans eren molt més grans que jo. Però… Vaig ser una nena molt feliç. M’agradava molt jugar amb les xiquetes. I m’agradava molt jugar a la professora. Hi posava les nenes, la pissarra de jugueta i sempre estava jugant a ser professora. I m’agradava molt escriure històries. Quan vaig aprendre a escriure, va ser fantàstic. Sempre m’imaginava moltes coses. Tenia gossos. Tenia molts gossos. I sempre envoltada d’animals, de gent que m’estimava, molt feliç.

Com vas sentir aquest canvi d’anar-te’n de Colòmbia? Estranyes el teu país? Per què?

Era una idea que jo tenia d’anar a Espanya. O sigui, jo quan tenia com vint anys… Mira, abans jo vaig venir a Europa de vacances quan tenia dotze anys. A la meva família, però no vam venir a Espanya. I llavors aquí ja vaig pensar que en algun moment de la vida m’hauria agradat molt viure a Europa, però no sabia com fer-ho. Llavors, quan estava a la universitat, vam intentar fer un intercanvi amb una universitat d’Espanya, però no va sortir al final. I llavors la meva idea inicial era anar a Salamanca. Llavors, un any abans que jo vingués, els meus pares van venir de vacances a Barcelona, els va agradar molt i em van una mica convèncer de canviar de Salamanca a Barcelona.

Estranyo molt el meu país. Mira, jo estimo molt els meus germans. El que passa és que, en estar tots una mica en llocs diferents, no només a Colòmbia, ja que no sé si el que estranya és el país o és la família o la idea de la família. Està tot com una mica difós. Però estranyo molt les meves fruites, estranyo la manera de ser del llit, estranyo els paisatges, les flors, els colors, la música.

Com vas sentir quan vas escoltar per primera vegada un altre accent?

De coses que per a nosaltres significaven una cosa i que aquí en són una altra. Nosaltres quan volem demanar coses de manera amable, diem: “Em regala?” O sigui, això vol dir que pagarem, però ho demanem com em regala si us plau? I llavors això és un gran problema, perquè és clar, no pots venir aquí i dir que si em regala, em regala, perquè t’ho llencen per la cara. Em va semblar tot una mica agressiu, però no només amb mi. Vaig aprendre català en un intensiu quan tenia aquí un més, vivint. I tots els meus companys eren de Sud-amèrica i tots tenim els mateixos conflictes. Pensar que la gent aquí està enfadada, la gent sempre m’està rient, que l’accent és molt fort, que aquesta manera de parlar és molt agressiva, però després ens hi acostumen tots. Però els primers mesos van ser molt difícils.

En quina universitat vas estudiar?

A Colòmbia vaig estudiar a la Universitat dels Andes la carrera. I a Barcelona vaig estudiar el doctorat a l’Autònoma de Barcelona.

Per què vas estudiar aquesta carrera? Per què vas decidir ser professora de Castella?

Perquè m’agrada molt imaginar, escriure i llegir. Quan en tenia 14 vaig començar a escriure poesia. Escrivia moltíssim, cada dia escrivia. I vaig publicar un llibre. I amb aquesta idea, molta gent em va animar a estudiar literatura. Perquè no és com aquí, és una cursa molt diferent, que estudia molt poca gent. I vaig decidir fer-ho. I estic molt contenta amb la decisió, la veritat.

Quin és el teu major assoliment?

Viure en un pis, tinc una família, tinc un marit que estimo molt, tinc els meus amics i amigues, una feina, saps? Com una vida construïda, però des de zero. Aleshores jo crec que aquest és el més gran assumpte. Després, ser mare, per mi, és un gran assoliment. I poder ser professora i ser funcionària, ja que també és un altre assumpte. Construir és com tot, no? Haver construït tot això. Jo al final soc una persona molt nerviosa. I em costa.

La manera com assumeix tot això, per no donar voltes a les coses i estar més tranquil·la, és que cada dia que surto de la universitat, me’n vaig al gimnàs. I estic hora i mitja al gimnàs, i estic cremant tot l’estrès. Aleshores, l’endemà, soc una persona nova. O sigui, jo quan surto del gimnàs, ja no em recordo de totes les coses dolentes que han passat. Aleshores, l’única manera com puc treballar còmodament és, primer, treballar en equip, segon, desintoxicar-me de l’ambient de treball, i tercer, organitzar molt bé el meu temps lliure, per no tenir descans a les nits.

Per què t’agrada ensenyar en aquesta institució?

M’agrada molt Blanxart perquè té una cosa molt bonica, que és la diversitat. I jo, com que soc de fora, la valoro molt. O sigui, que això ho veig com una qualitat, no ho veig com un defecte. M’agrada que el Blanxart sigui tan organitzat. M’agrada molt, de debò.